InCoherències

Que aún te eche de menos y que este menos vaya siempre a más

2012-01-02T14:14:00.000-08:00

No s'estava quieta en ningún lloc i en qualsevol moment esperava caure al terra de nou. Aquella porta es va obrir deixant entrar un raig de llum, darrere, una sombra l'acompanyava tancant la porta. Clara la mira amb ulls cristal·lins, feia temps que no es trobava igual, feia temps que no sentia que es corrompia per dins.

- En el meu somni no em moria d'aquesta manera!

Clara xillava amb totes les seues forces com si d'aquella manera el mal que portava al seu dintre poguera desaparèixer. Recordava nítidament el somni de la nit anterior quan va baixar les escales i li va dir que ella l'havia estimat però que a ella no l'estimaven, que a ella mai l'havien estimat. Recorda que després va tornar a pujar les escales sentit que d'un moment a altre anava a trencar-se en trossos i començar a plorar, però no ho va fer. Això és el que més odiava, que en aquell moment no es va morir i ara no trobava les parts d'ella mateixa que havia perdut.

Sentia aquella sensació que havia perdut de fa mesos de voler amagar-se davall de qualsevol objecte per poder-la fer desaparèixer.

Avui Clara volia desaparèixer, plorar i deixar de morir.

2011-11-22T14:52:00.001-08:00

La vida és entendre que he d'aprendre a viure
la vida sense tu.

Històries de trens

2011-11-20T04:46:00.001-08:00

Cendres aprengué a llegir dalt dels trens. li encantava viatjar en tren a un lloc i altre sense importar-li el destí. La noia s'asseia en front de qualsevol dona que llegia un llibre. Cendres, que encara no mesurava més d'un metre deu, mirava atentament les paraules a l'inrevés d'aquell llibre i començava a llegir en veu baixa. La dona la mirava fascinada per l'habilitat que tenia aquella noieta que tenia més cabell que cara. A poc a poc, les dones li oferien seure al seu costat i la deixaven llegir pàgines i pàgines d'històries de tot tipus.

Li agradava tant seure al costat de desconegudes que als sis anys va fugir de les mans de sa mare i pujà al tren en direcció Xàtiva. Mentre milers de persones buscaven a la volguda Cendres, ella llegia una història d'amors entre marins i sirenes. Marina, la dona del tren, s'hi va baixar en una parada pocs minuts abans que trobaren a Cendres. La dona que no tindria poc més de quaranta anys s'hi va deixar en el tren un pardalet que Cendres va agafar al veure a sa mare pujar, ella plorava i plorava buscant a la dona per tornar-li el seu pardalet que minuts més tart Cendres es va rendir anomenant-lo Piuletes en honor al lloro que tenia el capità del llibre que estava llegint.

La chica del puente

2011-10-23T16:07:00.000-07:00

¿Por qué no tuvo un buen comienzo?

Porque conmigo siempre es así, empieza mal y termina peor. Nunca acierto cuando elijo un número. ¿Ha visto esos papeles pegajosos para atraer moscas en espiral? Pues yo soy igual, atraigo las historias cutres que pasan a mi lado. Creo que hay gente así, que son como un imán para aliviar a los demás. Nunca acierto cuando elijo un número. Todo lo que intento, todo lo que toco se convierte en una putada.Puede que no me merezca nada mejor. Debe de estar escrito en algún sitio, no sé dónde. Hay gente que ha nacido para ser feliz, y a mí todos los días de mi vida me han engañado. Todo lo que me prometieron me lo creí, pero nunca he conseguido nada. No sé hacer ninguna cosa, no le importo a nadie... no soy feliz... ni siquiera soy realmente desgraciada, porque seguro que te sientes desgraciado cuando has perdido algo, pero nunca he tenido nada mío, sólo mi mala suerte.

¿Cómo se imagina el futuro, Adele?
No lo he pensado... Cuando era pequeña sólo deseaba una cosa: crecer. Quería que sucediera deprisa, pero ahora no sé para qué ha servido todo esto. No sé para qué. Hacerme mayor. El futuro es... es como una sala de espera, como una gran estación con bancos y corrientes de aire, y detrás de los cristales un montón de gente que pasa corriendo, sin verme. Tienen prisa. Cogen trenes, o taxis. Tienen un sitio a donde ir, alguien con quien encontrarse. Y yo me quedo sentada, esperando.

¿Qué espera, Adele?
Que me ocurra algo...

Pasos para salvar una vida

2011-10-09T12:53:00.000-07:00

Paso uno, tu dices "tenemos que hablar". Él camina y tu dices "sientate es tan solo una charla" respondiéndote él sonríe amablemente, tú le devuelves la mirada a algún punto de la ventana a tu derecha. Como si él fuese la izquierda y tú la derecha.Entre temor y culpa te empiezas a preguntar porqué has venido.

Dónde me equivoqué, perdí un amigo en algún lugar de la desesperación y habría estado contigo toda la noche de haber sabido cómo salvar una vida:

Déjale saber que tu sabes qué es mejor, porque después de todo tú sabes qué es mejor.
Trata de esquivar sus defensas sin dejarte engañar.
Haz una lista de lo que está mal, todas las cosas que le dijiste
Y reza a Dios, él te escucha.
Y reza a Dios, él te escucha.

Él empieza a levantar la voz, tú bajas la tuya y le das la razón. Conduce hasta perder el camino o rompe con lo único que has seguido. Él hará una cosa u otra: admitirá todo o dirá que no es el mismo. Y tú empezarás a preguntarte porqué has venido.

How to save a life- The fray

Mentrestant tindrien que gaudir d'aquell dia

2011-10-01T15:14:00.000-07:00

Clara es va seure al seu costat i posa la mirada a l'infinit després la va mirar. La estava observant esperant que pasara alguna cosa que diguera alguna cosa que fera quelcom o tal vegada que es marxara d'allí buscant un poc de soledat per poder alliberar tot allò que la feia trencar-se per dins.

-Estic be em sento be, no hi vull plorar, no hi tinc ni tan sols ganes.

Li va fer un somriure irònic ja clar.

-Saps que no passa res, tu ets així ets de llàgrima fàcil i qualsevol persona del món ho faria no tens que fer com si no passara res al teu interior.

Estava bé, allò era el que l'asustava el estar bé el somriure per somriure, perque sí ella sempre fou de llàgrima fàcil però també fou de un somriure fàcils d'aquells que et preguntes i com ho pot fer. Doncs ella ho feia no mentia aquella risa era igual de sincera que la risa d'una nena però segur que aquella nena tenia el cor més sa que Clara. Realment estava acollonada, pensava que d'un moment a altre es trencaria de nou perque deuria de fer-li mal, pero no es sentia bé. En el seu interior hi rebosava una tranquilitat que feia dies que l'aclaparava. Clara la mirà i somrigue quan vingueren els mals temps de nou ja li ho diria mentrestant tenien que disfrutar d'aquell sol de gener.

2011-09-23T00:15:00.000-07:00

Clara eixí de sa casa aquella tarda freda d'un dia qualsevol d'hivern. No era un bon dia, era un d'aquells dies que tot el món li molestava. No serien poc més de les cinc quan veia enlluernar-se el seu mòbil desde l'escriptori mentre ella acabava de fer un projecte damunt del llit, aquell sempre fou el seu lloc predilecte. En el fons sempre esperava que fora ell, tots ho esperem. Passa el temps els arbres perden les fulles un any més i als nostres records tot continua igual aquells que volem oblidar continuen nítids com el primer dia i uns maleïts apunts d'alguna asignatura de filologia són imposibles de recordar. I aleshores penses quin cabró crearia la nostra ment per a ser tan estúpida. Com ja t'imagines no podia ser ell, ja fa anys que ningú en sap d'ell i es una sort per a Clara encara que això la mate per dins algunes nits.
Recorde que ja no l'estimava, ja feia temps que aquell sentiment havia desaparegut i de vegades pense que si havia desaparegut per complet que ja no estimava res. Que ni tan sols s'estimava ella

La vida, una successió d'abandonaments

2011-09-16T11:40:00.000-07:00

Clara odiava a totes les persones que havia estimat. Les odiava. Clara es trencava un poc més per dins quan estimava a una persona, perque ella quan estimava podria donar-ho tot i ho donava. Tot l'amor que posseia dins d'ella ho donava a aquella personeta que tenia al davant i ella creia que mai l'abandonaria, que es quedaria al seu costat per sempre. Esperava que el dia en que ella es quedara a troços aquelles persones que ella havia estat estimant durant tant de temps li donaren un poc d'estima de la que ella havia donat.

Les coses no eren mai com Clara esperava, quan recibien tot el seu amor se n'anaven, l'abandonaven i mai li tornaven el que ella els havia donat. Cada vegada que algú l'abandonava es quedava més buida, tant que de vegades parlava i feia eco al seu dintre. Per això les odiava, perquè venien com a personetes dolçes en busca d'un poc d'estima i després desapareixien casi casi sense despedir-se d'ella. Cada vegada era el mateix, ella creia que no que algún dia trobaria algú que no fossi així però aquell dia mai arribava i ella acabà odiant a totes aquelles persones. En realitat no les odiava per abandonar-la (la vida es una successió d'abandonaments) el que li feia mal es que l'hagueren fet estimar d'aquella manera tan descomunal i que després quan ella es convertia amb trocets diminuts ningú l'ajudés a replegar-se.
Recorde que un dia va estimar tant a una persona que aquell simple fet li feia mal.

La pluja feia gust a cotó de sucre dels que venen en les fires

2011-09-02T12:25:00.000-07:00

Donava goig que la plutja et pillara en casa de Cendres. Aleshores la pluja deixava de ser sols plutja. Aquella aigua que et caia als muscles ja no era insípida sino que podria jurar que feia gust a cotó de sucre, d'aquells que venen en les tendes que hi han en les fires tan colorits. Jo sabia que alló deuria de pasar per la Cendres, totes aquelles coses les tenia que provocar ella amb el seu riure i les seues histories de sentit. Allà dalt de sa casa vaig sentir un rebombori que deuria de ser ella pels crits d'alegria que donava. Mentre caminava cap a la porta vaig tancar els ulls i vaig començar imaginar els seus cabells movent-se per tota casa deixant pels racons els seu olor a flors silvestres. La mare de Cendres no va tardar gens en obrir aquella enorme porta i mostrar-me aquell escenari que va fer que el meu cor s'encollira al veure. Tot estava igual però per a mi no, per a mi tot havia mort en aquell moment en que a la meua retina es va quedar en l'imatge de Cendres agafada per la cintura d'un noi un pam més alt que ella amb els ulls blaus i cabells rossos. El pijor de tot era suportar la mirada de felicitat que es dibuixava en els ulls de Cendres.

2011-08-29T15:51:00.000-07:00

Las primeras 24 horas tras una operación son criticas cada respiracion cada liquido que expulsas se registra y analiza se celebra o se lamenta pero, ¿y las siguientes 24 horas? ¿Qué pasa si ese primer dia se convierte en dos y una semana en meses? ¿Qué ocurre cuando ha pasado el peligro inmediato cuando desconectas las máquinas y los médicos y las enfermeras ya no están? En la operación te salvan pero es en el post-operatorio cuando te curas pero, ¿y si no te curas? El objetivo de cualquier operación es la recuperación salir mejor de lo que has entrado algunos pacientes se curan rapido y salen de inmediato para otros la curación llega paulatinamente y tiene que pasar meses o años para que se den cuenta de que no les duele. El reto tras cualquier operación es tener paciencia pero si consigues superar los primeros meses, si crees que la curación es posible puedes recuperar tu vida, aunque es mucho suponer.

Anatomía de Grey 10x07

2011-08-11T17:02:00.000-07:00

No es va atrevir a dir-li el seu nom, tan sols li va dir que era una de tantes paranoies. Una paranoica de la vida, va aclarir. Ell es va extranyar alçant una cella, pero ja era massa tard per a no seguir el seu joc perque en aquell moment ell li va dir que era un elf, d'aquells que vivien entre els boscos. Casi explote a riure quan em vaig adonar que ser una paranoia era molt més ridícul que ser un elf. Vam seguir amb les nostres histories i jo li parlava de Sibéria amb la mateixa intensitat que ell em parlava de tots els aromes de les flors i demés plantes que habitaven al seu entorn.

No havia conegut mai a ningú com ell, algú que entenia les meues histories i alhora em contara les seues fantasies. Promet que allò que deia no s'ho inventava, ho vaig saber en el moment en que vaig tastar els seus llavis dorats que feien gust a maduixa amb mores.

Fumava

2011-06-23T14:14:00.000-07:00

Fumava quan estava nerviosa i ho feia sentada al vàter de sa casa quan ses pares no es trobaven allí. No era de les que fumava diariament, tan sols ho feia quan no volia pensar cosa que li produia el efecte contrari. Les llàgrimes cuasi li saltaven dels seus ulls tan sols s'ofegaven en ells incapaços de sortir a l'exterior. Tancà els ulls i un broll d'aigua salada ballà per la seua cara però en aquell instant recordà la nit anterior.

Tenia ganes de morir, hi han moments en que la gent te ganes de morir així com així quan la vida pareix que vaja bé un dia t'alces de bon matí i resulta que el món et cau al sobre. Es sentia buida sola quan la gent es trobava als seus voltants i quan més gent més solitud, com si estar sola siguera indirectament proporcional a estar amb la gent. Quan de colp et sens perduda i necesites algú que cride el teu nom, algú que desitges, algú que trobes a faltar,. algú que creus que no necesites, algú que no deuria ser... però estàs així i ningú pot fer res per millorar-ho.

La nostra felicitat no depen dels altres sinò de com ens sentim front als altres.

La vida és aprendre a viure la vida sense tú

2011-06-19T15:46:00.000-07:00

Déu va crear el món en set dies.

Els sis primers va ordenar el caos.

Separà el dia i la nit

l'aigua i el cel

la terra de la mar

els peixos de les aus

els animals de les persones

i l'últim dia el deixà per descansar.

Si Déu arribés a veure

el que fem tu i jo els diumenges

segur que ens descomulgaria.

Àngels Gregori

Sizígia

2011-06-16T14:08:00.000-07:00

Estava tirada en la gespa amb el seu cos nu que ni tan sols era admirat per ella pero que li feia goig que algú la poguessi veure, allò si que feia que tingués ganes de estar allí. Ser descoberta per algú que no volia fer-ho i ella sentir-se l'ofesa, com si no ho estigués desitjant era el que més la posava.

Llegia un llibre, més bé, llegia la mateixa frase cuaranta vegades fins que es cansava i pasava de linia perque li sonava que aquella ja l'havia llegida abans. Era tart, el cel comensava a enrogir-se els grills entonaven la seua dolça melodia que anunciava la nit i els pocs ocells que quedaven s'amagaven a algún lloc per pasar una nit més. Començava la sizígia, ja li havien dit que aquella nit hi n'hauria una d'aquelles. Tots aquests fenómens l'apasionaven, tot allò que trencava amb la rutina li enamorava, un grill que en compter de cantar ballava, un ocell que xiuxiuejava per la nit buscant un amant incomprés o tal vegada incompromés. I allí estava ella amagada entre la gespa fins que la nit va ser tan espesa que li costava trobar el camí de tornada mentre es posava una samarreta i unes sabates xafades.

Ningú s'hagués resistit

2011-06-11T05:31:00.000-07:00

El va mirar intensament mentres reia mossegant aquell got amb olor a alcohol. Ell continuava parlant de la seua vida, amb unes quantes copes de més que poc el feien aguantar la seva compostura i dir estupideses. Al seu voltat s'estenien tota una serie d'amics, de coneguts, de amics més amics i de coneguts que de vegades voldries que foren desconeguts.
- A ella li agradaven aquelles coses de nois i noies amb vides perfectes, amors perfectes i d'amors que no existeixen ni existiràn. Era masa estúpida per mi, massa ella.
-¿I jo?- somrigue amb malicia fent cara de bona noia.
- Tú no podries ser mai una estúpida. A tu no t'agradarien coses com aquelles, ¿te'n recordes d'aquella pelicula que anunciaven la setmana pasada?, quina película més avorrida, doncs, ella em feia veure totes aquelles ximpleries absurdes.
Ben bé que s'en recordava d'aquella película, aquell mateix dia que la van estrenar va anar ella a la primera sesió. Li agradava tot allò, li feia goig clavar-se'n en la vida d'uns personatges que tenien tot allò que ella no tenia, allò que la portava a somiar aquelles pasions desbordades que portaven a la tragèdia.
- ¿Tú creus que a mi m'agradaria tot això?
- Persupost que no, tu no ets deixes que es deixen portar per les mases.
La seua mirada tendra va fer que per uns segons oblidarà el que estava diguent i es centrara en els seus llavis i en els seus tendres ulls que li deien que marxaren d'allí i que la besarà amb tota la passió que tenia acumulada.
- Tu ets d'aquelles que valen la pena.
Les seues mirades van quedar sostingudes en uns instants i no tardaren ni dos segons en abandonar a tota aquella gent que va deixar de escoltarlos cuan ella acaricia els seus llavis carnosos amb la llengua. Els seus cabells es desplegaven pels seus muscles i ballaven d'un costat a l'altre demanant que els acompanyesin, ell no va resistir a la seua proposició. Ningú s'hagués resistit a ella, ni si hagués estat sobri, no fos la primera vegada que la veia i sapigués el seu nom.

2011-05-29T06:47:00.001-07:00

Hi ha persones que mai oblidaré, d'altres les tindré ben presents per recordar qui sóc.

En realitat ningun dels dos sabia quin joc deixar de jugar

2011-04-29T16:17:00.000-07:00

Li agradava que la miresin, insolentment persupost. No sempre, sino quan ella volia que la miresin quan ella desitgés que la miresin. Era molt fàcil saber això, els seus cabells ballaven al costat d'una música que sonava dins del seu cap i quan et mirava somria, com una nena dolça pero amb ganes que la miresin com una adulta. La posava moltíssim allò que algú controlés els seus pasos els seus moviments, els seus gestos, que pogués gaudir durant un parell de segons d'unes noves pupiles fent-la nua.

Clara li rigué mentres el mirava, fent-lo sentir tan intimidat com de vegades ell conseguia que es sentís ella. Encara recordava l'altre dia quan el tenia a menys d'un pam de la seua cara, al pareixer li agradava això de intimidar a les noies. Jugaven als dards a veure qui dels dos s'arrimava més al centre, en realitat igual li donava el que estiguessin fent. Tan sols volia riures un poc, burlar-se sentir-se l'ofesa. Clara s'hi possà de morros per a que ell li fes cas. Ell somrigué i alçà els muscles, s'arrimà a ella i intentà fer quelcom que en un últim moment s'arrepentí i no ho feu. Els dards de Clara s'arrimaren més als del noi i ella feu uns petits bots d'alegria com una noia petita que aconsegueix fer punteria al centre de la diana, ella ni tan sols s'acostà. Ell xisclà la llengua i mostrà un gest d'indiferència, com si s'hagués deixat guanyar. No tardaren molt en acabar aquell joc, on ningun dels dos sabia exactament quin dels dos jocs tenien que deixar.

No era una casualitat que estigués jugant allí sobretot d'aquella manera.

No volia ser una roca

2011-04-05T14:31:00.000-07:00

En realitat únic que volia era tenir 4 monedes en la butxaca: dos per a permitir-se viure i altres dos per a viatjar. Volia passar per el pont de Brooklin, posar el seu rellotge favorit a l'hora que marcava el Big Ben, pujar la Torre Eiffel i descobrir noves coses. Això era el que esperava en la vida, descobrir-la, xafar-la, viure-la. Tot açò ja s'ho coneixia, no era un repte creuar els carrers fins arribar on havies quedat. Volia veure gent diferent, menjar que no li agradara i el calor o fred que li transmitiren els diferents carrers. Havia viscut suficient per saber que si et quedes quiet molt de temps et converteixes en una roca i les roques no senten, no riuen, no ploren i sobretot viuen. Si a Amelie li hagueren preguntat on viviries? diria que a ninguna part perque volia estar en totes parts. El mateix li donava dormir en un banc que tirada en alguna platja o en alguna cabanya que alguns pobres i bondadosos africans li deixaren compartir.

Amelie no era una xica roca, a ella li agradava tot allo que podia sortir mal perque lo roin de arriesgar es sentir com la pluja et xopara els ossos i no tens res per a cubrir-los.

Ara estava allí en una maleïda classe de castellà parlant d'una fotuda sintaxis amb els seus complements però a ella això li importava una merda i ho recalcava amb un sonor badall que va fer que la senyoreta Agnés la tirara de classe.

Ella volia viure i sentir; la sintaxis era per a aquells emmarranats en analitzar-ho tot sense temps a deixar-se portar per la vida.

Somnis re-somiats

2011-03-26T05:18:00.000-07:00

No sabia com havia arribat allí però allí estava i poc més li importava.

Estaven en un bar obscur d'aquells que fa olor a fum i a alcohol amb un billar al fons i música de les que mai ningú escolta. Clara s'hi arrimà a ell i li donà un petó a la galta. Ell es sorprengué per la seua insolència o tal vegada perquè seguia sent Clara i ella eixes coses no les feia. Vic li digué "m'has besat" com si hagués fet la cosa més estranya del món però així i tot li agradés. Clara va mostrar totes les seues dents i després s'amagà entre el rogenc de la seua cara i els seus cabells. Vic s'arrimà a ella i li tornà el seu petó. No feia olor a alcohol, es podria dir que ell anava sobri, en canvi ella tenia el mateix riure sonor d'aquell que ha begut unes quantes copes de més.

Ella tornà a besar-lo, aquesta vegada als llavis seguint el mateix ritual de vergonya que la primera vegada. Vic l'assegué de costat sobre les seues cames com una nena petita i li besà els seu muscle descobert pel vestit blanc que hi portava, seguidament continuà amb els coll, el pit i tornant a provar els seus llavis cada vegada més rojos. Era més bonic del que es pensava. El noi va agafar la jaqueta i marxà amb una última mirada diguent-li que el seguira.

Clara s'alçà d'allí oblidant tot allò que abans portava fins i tot els seus amics que ja no recorda on li havien dit de tornar a veures. Aquell riure que sempre vestia va desaparèixer per un rostre més madur, menys dolç. Amb veu baixa va xiuxiuejar "tu no ets com ell" i somrigué perque a pesar de que no hi era ell hagué dubtat si en aquell moment ell li haguera fet una insinuació com aquelles.

Al poc temps ja no sabia on es trobava.

Amelie era d'aquelles que tenien por a les altures però així i tot, volava.

2011-03-06T06:00:00.000-08:00

El dia en que la conegué va caure del terrat. Allí estava Amelie amb els seus cabells clars i llisos de peu mirant el sól. El cor s'em va encollir al veure-la però crec que menys que a la noia que hi estava baix d'ella. Volia volar ho reflectien els seus ulls verds plens d'emoció i, així i tot, de terror. Amelie era d'aquelles que tenien por a les altures però així i tot, volava.

La noia no va tindre temps a xillar de nou que baixara d'allí d'alt. Amelie ja havia aterrat en l'herba que hi van parar el colp, la qual cosa feu que no es trencara ningún os al caure d'aquelles altures. Una llàgrima de sang li queia pel genoll amb aquella fredor que portava la substància rogenca, a la galta una cremada estava dibuixava pel fregament amb les brosses.

"No hi pasa res, Calíope" deia mentre feia un somriure, Cali li apartava els seus cabells de ña cara i examinava el seu cos esperant trobar-se alguna cosa que necesitara cures majors. Caliope entrà a casa a per l'aigua oxigenada, posà uns quantes gotes en la seua cara unes bombolles blanques començaren a eixir com la pelussa que li apareixen a les freses quan les deixes uns quants dies fora del refrigerador. Darrere de tots aquells colps amagava un rostre encantador amb una pell poc tostada que amb conjunt de tota la seua cara la feia ser un ésser extraordinari que qualsevol s'hagués pogut enamorar d'ella, però Amelie no era d'aquelles noies.

S'alçà d'un bot espolsant-se la brutícia dels vaquers i marxà cap a sa casa. Amelie era una noia valenta que no li interesaven les coses del amor, Amelie era insuperable però intentant millorar tots els dies.

2011-03-02T14:20:00.000-08:00

És fàcil parlar en tercera persona, com si tu no sofrires, com si allò que et passara no t'afectara. Pensar en tercera persona del singular es com si et llevessis una càrrega de damunt podem opinar sense sentir-nos mal, sense posar els nostres sentiments per davant.

Raquel tenia un somriure que només podien tindre les artistes com ella

2011-03-01T14:48:00.000-08:00

Portava els cabells tallats. Estava acostumat a veure la seua llarga cabellera plena de colors, no colors de tints això no anava amb el seu estil sinó colors vius, naturals, sensibles, extravagants, passionals com ella és clar... Aquells llargs cabells que es balancejaven al seu ritme quan caminava van desaparèixer convertint-se en uns cabells que mesuraven poc més de deu centímetres. Em dirigia a casa de Cendres quan la vaig veure fent-me senyals per a que anara junt ella.

- Acompanya'm, acompanya'm-digué alhora que m'espentava d'una mànega.

Raquel sempre fou així, imprevisible, sorprenent, sense temps per a dirigir-te un bon dia. Feia mesos que no en sabia d'ella pensava que se'n havia anat a estudiar Belles Arts a alguna universitat, però Raquel era un esperit lliure on a la més mínima que es sentia empresonada arrencava a correr lluny d'allí. Em portà a sa casa, amb les seues parets pintades de tots els colors que et puguis imaginar, era una artista això ningú ho podia negar. En el saló abundaven els colors càlids però no hi podia veure una homogeneïtat entre ells cadascú d'un estil amb un pinzell diferent amb uns sentiments diferents. El que més m'agradava era la seua habitació una paret era de colors roses obscurs, cantons clars dibuixos intencionats amb un contrast de claredat o foscor, l'altra verda amb un monstre d'aquells que no hi feien gens de por en el centre i finalment destacava aquell blau en el sostre, aquell blau que la portava a imaginar uns quadres que et feien somiar. Raquel em mira amb els seus ulls marrons plens de vida i un poc cansats en realitat, uns ulls que sabia quins eren els seus problemes i si miraves bé també podies trobar solucions. Mai li agrada que li diguera que era una artista però aquells ulls demanaven que algú apostés per ella sense preguntar qué li ocurria.

Amelie

2011-02-22T13:54:00.000-08:00

He conegut milers de coses en la meua vida he conegut a filòsofs com Descartes, Hume, Kant, Rousseau, Nietzsche; el teorema de Pitàgores, de Tales, el nombre Pi, logarísmes i tangents; vaig conéixer a Garcilaso, Kafka, Dante, Béquer i Moliére; vaig conéixer el amor, el desamor, la soletat, l'alegria; he conegut a diumenge gelats i divendres agotadors; París, Nova York, Dublín, Italia i fins i tot un nou racó de la meua habitació; persones bones, dolentes que et maten inclús he sentit parlar d'aquelles que et poden resucitar però jo d'això no estic tan segura; les coques de dacsa, els pastisets de tomaca i els pastisos de chocolata de les ueles. Conec la vida y un día d'aquest també la mort però mai he conegut a una altra persona igual que Amelie.

I quan la veies així tan débil, tan menuda, tan i tan inocent se t'encollia el cor

2011-02-06T04:06:00.000-08:00

Aquell dijous vaig anar a casa Cendres per a donar-li la feina de matemàtiques i ja que hi estava allí la podria ajudar a fer-ho perque ella sempre fou molt bajoca per a aquestes coses. No era la primera vegada que anava a sa casa, era molt divertit anar-hi. Sempre obria la porta la seua mare, Judith, i una oloreta a galetes acabades de fer eixia de la cuina aleshores no hi havia lloc més agradós que s'ha casa. Judith tenia un somriure molt gran i dolç el mateix que tenen totes les mares que fan galetes, amb els mateixos cabells que Cendres pero més llargs i pel temps més vells. Aquesta vegada Cendres s'hi va constipar, tenia uns ulls plorosos que encollien el cor a tot aquell que la coneguera i contrastant la seua blanca pell es veia un nas roig. Desde el llit em va somriure, estava trista, sa mare no la deixava que els seus pardalets estigueren amb ella fins que no es trobara millor. Cendres tenia asma, i aquesta empitjorava amb aquest temps i amb els refredats, i les plomes de piuletes no milloraven tampoc aquesta situació.

Li vaig agafar la mà i l'alçà del llit, vaig agafar sa bufanda del llit i li la posà, després amb la meua jaqueta vaig fer el mateix. Cendres em mirà estranyat i la vaig acompanyar vins a la finestra. Allí estaven ells, esperant tornar-la a veure. Vam estar uns pocs minuts fins que el vent que xiulava feu tossir a Cendres.

La vaig tindre que posar al llit i mullar-la amb aigua calenta que tenia al costat del seu llit. Aleshores m'hi vaig adonar que la salut de Cendres s'esgotava més ràpid que la dels demés

2011-01-22T11:30:00.000-08:00

Morir es como nacer: solo un cambio.

La casa de los espíritus-Isabel Allende

I quan et tiraves a terra i et picaven els peus podies sentir unes pessigolles que et feien morir de la risa

2011-01-19T14:23:00.000-08:00

La vaig sentir arrimar-se poc a poc a les meues esquenes però li vaig donar el plaer de tapar-me els ulls. Allí estava Cendres al meu darrere. Podia sentir la seua respiració acompasada a la meua nuca. Feia dies que estava més social i m'havia elegit per a ser la seua persona, per a ser aquell en qui tombar-se les tardes d'estiu a prendre el sol o banyar-se per després sentir aquell sabor a sal entre els llavis o tal volta per a sentar-nos en aquells banquets oxidats que hi havien prop del aparcament de l'escoleta. No li vaig preguntar a qué es devia aquell canvi sinò que vaig deixar que ella escriguera la nostra història mentre que jo la vivia tot el que podia. Em vaig girar i allí estava amagant els seus ulls enormes entre la seua massa de cabell. Hi ha qui diu que tenia uns ulls massa gran per a una noia tan menuda, deien que era una noia desproporcionada. Qué saben ells de la desproporció davant d'una noia tan màgica com podia ser Cendres! M'agafa del coll colgant-se de mi com si fora una mona el seu cap li arribava a el meu pit. Em besa a la galta i tal vegada em vaig posar vermell perquè Cendres es rigué i començà a parlotejar com quan li pregunte alguna cosa i no em vol contestar. Jo sempre l'escoltava quan parlava perque tenia una veu molt cantarina, deuria ser pel temps que passava amb els seus ocellets que li se va quedar aquell to.

- Aquest divendres et portaré a coneixer als meus ocellets i veuràs quines pessigolles et fan als peus.

Em sorprengué allò. Cendres mai no havia convidat a ningú a estar en els seus ocellets.

Tenia el cap ple de pardals

2011-01-06T13:48:00.000-08:00

Sempre tenia el cap ple de pardals. Jo li remugava, es clar, aquella noia no feia res més que parar a jugar amb els seus ocellets. I mira que eren bonics i feien goig mirar-los però hi havia també coses a fer i l'ultim que devia fer era entretindres amb aquells ocellets. Quan estavem en classe jo mirava el seu trist rostre perque allí no els deixaven entrar, sempre es tenien que quedar a aquell arbre tan gran que hi havia al costat i no piulotejaven fins que no veien a Cendres ixir de les classes. Jo també l'esperava inclús més que aquells amics seus, però a Cendres poc li importava el que jo pensava. Ella sempre portava un somriure en la seua pàlida pell per als seus ocells i aquells es endinsaven pel seu cabell negre ple de tirabuixons per on divertir-se com si fora un parc d'atraccions. Cuantes vegades hagué desitjat ser un d'ells i tocar-li els seus cabells i poder llevar-li poc a poc el jersei per besar-li els seus petits muscles i que al sentir com les meues mans intentaren llevar-li aquells vaquers estrets la seua cara es pintara de vermella i aleshores sentir els seus llavis inocents i plens de tendresa tocaren les meues galtes respirant tan sols l'alé de l'altre. I de lluny la sentia xiular i contarli histories a Piuletes que era a qui més volia en el món.

Li digué que la deixara en pau, això fou el més coherent que digué en tota la seua vida

2010-12-31T13:53:00.000-08:00

Ell la portava en brasos fins al llit. Allí estava ella tan poca cosa. Li agafaven tremolons al veure-la cuasi sense vida, quan ella sempre fou la seua llumeneta, aquella que et fa somriure ella era la llumeneta que dibuixa els contorns de dos cosos deixant pas a l'imaginació. Clara es trencava i ell sentia que no podia fer res. Clara sempre era la que cuidava d'ell la que es clavava en el llit abraçant-lo sense dir-ne res fins que ell comensava a contar-li els problemes, li donava petonets al coll i mai deixà que una llàgrima caiguera en el sòl, aquelles nits ell li tocava a la Raquel diguent-li que anava a casa Marc a veure un partit. Tots dos sabien que era mentida.

Aquella nit la Clara va arribar al café on havien quedat, no el va mirar, ni tan sols li va dirigir la paraula. Ell no hi deia res, pensava que s'havia enfadat pero finalment li alçà el mentó i l'abrasa. Deixa'm li va dir ella. I la portà a casa.

La deixà allí en el llit, ja no li importava si la veia plorar per la seua culpa ja no li importava xillar-li dir-li que la deixara en pau que no acudira cuan la cridara que ho borrara tot el seu número, la seua cara, el seu cos que ho borrara tot de la seua ment que la deixara en pau. Que ja no vivia, i era veritat ja no vivia ja no era persona. Aquella Clara que havia conegut, ell tenia rao ja no era aquella abans reia sense voler ara ja ho fa per obligació i amb molt d'esforsos.

Dimecres a les huit

2010-12-27T13:41:00.000-08:00

Va acabar el que quedava dins la copa i la va fer estrellar en la pared d'aquell pis, aleshores entrà ell, si hagué entrat un segon més tard ara estarien intentant llevar-li trossos de vindre incrustrats en el cervell. Sabia que havia anat a veure-la ho feia tots els dijous, acabava la feina i anava a veure aquella noia que sempre li feia posar bones cares. Ell alçà una cella intentant entendre qué li pasava. Tots dos sabien que encara que el va obligar a borrar-la de la seva vida no ho havia fet, crec que ni tan sols ho va intentar. Ell l'estimava, no com volia a Raquel que tot just acabava d'intentar tirar-li la copa al cap pero estimava a la seua nena. En realitat les dos es pareixien Clara sempre fou més innocent, més xiqueta, més sorprenent i li agradava dormir-se entre el perfum a caramel dels seus cabells. Clara també sabia que la Raquel l'esperava a l'arribada de casa, sabia que ella tan sols era un joc divertit en que hi havien vegades en que només ria un.

Aquella nit Clara s'hi va posar a plorar l'estimava, i volia que l'estimessin, que cosa més complicada si continuem parlant d'ell! Clara se li va abrasar com la caputxeta que abrasa al seu llop, li demanà que deixara de estimar-la que deixaren d'intentar-ho de donar-se esperances. Li demanà que anaren a beure güisqui els dimecres a les huit.

Ell abrasa a Raquel i li diu que l'estima, i no menteix. Guarda la botella de vi al calaix on ho claven tot. Li fa un petó llarg als llavis que borren les rojors dels seus ulls. Ara torne li diu al cau de l'orella. Entra en la seua habitació es lleva el cinturó i després els pantalons, recorda com ho ha fet ella fa tan sols unes hores. Obri el móvil. Nou missatge. Escriu. D'acord.

Escriure per escriure i escriure per viure

2010-12-15T13:57:00.000-08:00

Paraules i buits, sentits, contrasentits i incoherències
Escriure per escriure i escriure per viure
Fulles en blanc embrutades amb amors sagnants
Coses que deuries escriure altres que ni pensar-ne
Una noia sempre unida amb la seua paranoia
Una risa provocant un somriure
Versos amb un grau alcolèmia superior al marcat
estrofes fumades amb tot el que has trobat
Cançons sense rima, novel·les sense arguments
polítics donant la raó
monjes llevant algún pantaló
Ella. Ella que et mira
que et vol parlar
que et volteja paraures
i s'amaga entre silencis.
Ella, que encara no sap estimar(se)
També escriu
pero també li falta un poc de contrasentit.

2010-12-09T13:23:00.001-08:00

Sóc una noia EXTRAORDINARIA i punt.

Ja no tinc res més que dir.

El que més li agradava era clavar-se en el llit d'un desconegut.

2010-11-14T14:02:00.001-08:00

Rosella era la noia de cabells vermells de qui tant tot el món hi parlava. Tots els dies la veia caminant pels teulats com si fossi un gat vermell. Botava de teualada en teulada fins que tot es feia fosc aleshores buscava alguna finestra oberta per endinsar-se. El que més li agradava era clavar-se en el llit d'un desconegut. Aquell dijous després de sentir el miol d'un gat negre en les escombreries Rosella s'hi va clavar al llit de Jordi, ni tan sols si va moure en canvi ella va trobar l'olor més dolç que havia sentit en sa vida. Una respiració acompasada amb una estructura simple, única, exacta... Aquella nit si va acostar al noi i li besà els llavis, Jordi no es va despertar tantes vegades ho havia vist en les pel·licules que quan et besaven mentre dormies et despertaves que la Rosella s'enfadà i isqué plorant.

Allò és el que més la va enamorar d'ell la seua insolència als seus petons. Des d'aleshores Rosella va decidir clavar-se en la seua vida encara que tingués que baixar al terra per a poder sentir-lo més a prop, encara que estar en el terra li feia sentir mal ho preferiria abans que estar en les teulades morint per no tindre'l prop

Quina calitxa

2010-11-03T01:12:00.001-07:00

Hem pasaria mil hores mirante mentres pujen els oceans

2010-09-29T06:12:00.001-07:00

COLD

Love, Love, Love

2010-09-20T07:06:00.000-07:00

I aquella pregunta es queda allí sostinguda en l'aire com si poc més de vint-i-cuatre hores foren suficients per a cambiarla

2010-09-15T08:34:00.000-07:00

-¿Creus amb els psicólegs? Hi han coses que els psicólegs no poden arreglar.
- Els psicólegs només t'escolten i tu el que necesites es parlar.
-Jo podria ser psicóleg.
-Tens que parlar.
- I si no vull i si vull continuar així?
- A ningú li agrada estar així
-Doncs, crec que la teua vida marcharà de casa com no la tractes millor

2010-09-14T10:20:00.000-07:00

Somrius i et bese

2010-08-24T12:49:00.000-07:00

Cierra los ojos, pon la mente en blanco, y siente como que cae sobre ti.
¿El qué?
La llúvia, cállate.
Hace calor.
Esto no funciona.
No, no funciona

2010-08-12T11:57:00.001-07:00

I vaig sentir com si m'estimesin, pot ser que només fora un somni però somiar no va impedir que esclatara a riure sense sentit

2010-08-08T11:55:00.001-07:00

No crec que t'hagués importat molt, es a dir, a mi no m'importava

2010-06-20T13:08:00.000-07:00

Hi han llocs en que una no deuria d'entrar. Estar-se queta per uns segons i saber que res del que hi ha allí tenen que veure amb tú. Però tu ets així no hi ha volta enrere li apretares a aquell boto i chof! allí estava el que no volies vore ni tan sols t'esperaves, tal vegada si haguera sigut una altra... però ni així haguera sigut tan impactant

2010-06-16T14:56:00.000-07:00

I quan arribe el moment hem convertire en una Paranoïa com una altra

Escriure per...

2010-06-16T14:37:00.000-07:00

Hi ha molta gent que es pregunta per qué fa el qué fa, jo no ho faig actue amb retràs, mai a temps, mai a l'hora... Sempre massa tard per reaccionar. Si ara mateix hem preguntares per qué escric no et diria res, hem quedaria pensant com sempre però aquesta vegada ho sé. Escric perque així mate a la part de mi que més mal em fa així i que el escriure es l'arma més autodestructiva que tinc és ademés la més débil, la que més prompte desapareix i torna a vindre a la meua ment. Escriure es el més senzill que u mateix pot fer, a tots els nens petits els ensenyen a escriure el seu nom a ensenyarse les lletres del alfabet per a escriure estúpides redaccions que ningun professor boig llegirà mai buscant més enllà.

Moltes d'aquestes personetes escriuen socors entre línies torçudes i mal endreçades però poc a poc veuen que aquesta no es la millor solució que li posen un cinc justet per les males conexions entre oració i oració, que li han llevat quatre punts per culpa d'uns accents que ni tan sols sabia que existiren i que abans de m s'escriu p o b. Aquestes coses són les que van fer que ho deixaren de intentar, versos fugits cap a uns mons tràgics i sense esperança.

Però si continuem parlant de mi et podria dir que escric per dir coses sense sentit i després buscar-li'n hi ha qui està pensant quantes vegades haurà estat aquest pegant-li voltes per ha arribar a aquesta frase però resulta que la dita per dir algo per dir alguna cosa que el faça pensar, com un simple exercici de matemàtiques fet per tu i et dona infinit partit per tres.

Escric per escriure, per xillar d'una altra manera que no siguen crits, per saber fins on puc arribar fins a quin plaer o quina ràbia puc traure més a la llum. Volar a tres cents kilómetres per hora per a quedar-me davant del mateix ordinador pensant que puc arribar als quatre cents kilómetres per hora. Volar i no parar, correr i estar-se quiets. Escriure amb llapissos sense punta. Ballar amb la lluna. Riure... per no plorar, o escriure que també li queda bé.

2010-06-16T14:26:00.000-07:00

Avui no et diré res, no vaja a ser que et sentes al·ludit.

Un petó enverinat t'enviaré.

2010-06-10T14:08:00.001-07:00

Adore als meus pervertidets, hem fan posar fins i tot roja.

Coses per a no oblidar II

2010-06-10T14:07:00.000-07:00

2. Sóc un desastre innat

3. Odie i repetisc odie l'Anglés, però que sapigues que el ODIE

3. Soc una bipolar paranioca, et puc dir qui sóc en aquestos moments pero no em preguntes com seré d'ací tres quarts d'hora

Coses per a no olvidar I

2010-06-08T09:12:00.000-07:00

1. Que conste en acta que odie al meu profesor de castellà

PD: paseu-me algo sobre el maleït Peribañez
PD2: Algú sap que li a pasat al meu pc, blogger es super-mini, no et veig

2010-06-04T09:54:00.001-07:00

El que més m'aguera agradat fer en aquells moments fou besar-te, inclús mossegar-te els llavis, com si fos el fi del món. Com si sense saber-ho tu fossis el meu món.

Encara que en realitat no hi ha realitat

2010-06-03T07:26:00.000-07:00

¿I si me'n anara d'ací que pasaria, si ja ni tan sols tinc seguidors pervertits?

Total tampoc aniría molt lluny, tal vegada, a algún lloc més paranoïc, allà on res siga real i tot siga concret, on no estimen sinò s'obsesionen, o no es besen sinò es mengen. Allà on tot siga extrem i no hi haja grisos per colorejar el món allà on tot pot ser o blanc o negre, on els dies son feliços i les nits son unes putes.

Un lloc on les caputxetes vermelles es claven dins dels boscos a jugar a algo més que al parchís amb els llops, vull bruixes enganyen a la gent i que els paguen amb un dissabte de copes... De poc m'han servit els comptes si ningú ha sabut mai contar-me'ls o tal vegada aquell dia no vaig anar a classe.

Un món bipolar amb la seva noïa paranoïa.

2010-06-03T07:03:00.001-07:00

Crec que deuria borrar l'altra entrà es molt cutre, inclús per a mi.

Estiu

2010-05-30T08:18:00.000-07:00

I tot es torna a acabar, de una manera tan dolça com el gelat
Les classes es fan avorrides i tu esperes a que toque aquell timbre aviat
Tan sols et queden uns dies que els podries contar en hores, segons i minuts
Així i tot una part de tu enyorarà aquelles classes plenes de secrets
Però avui et toca estudiar una de tantes coses que mai entendràs
Ja et queda poc i ho superaràs

Les flors desapareixen convertint-se amb fruits dolços i carnosos
El cel cada vegada es mes blau, el sol cada vegada calfa més i tu saps que ja arribat
Les noies ixen amb vestits de colors sospirant per aquells nois rossos
No et queda res quan tornes a obrir els teus tot haurà acabat

2010-05-28T13:09:00.001-07:00

Les coses tenen més importància per qui la diu que que et diu.

2010-05-15T06:55:00.001-07:00

M'agrada somiar amb tú és una bona forma de despertar.

2010-05-02T08:07:00.001-07:00

El que tu vols fer es com comprar tots els números de loteria i demanar que no et toque.

2010-04-28T11:52:00.001-07:00

Hi han coses que em mengen per dins, aquesta es una d'elles

2010-04-28T11:51:00.000-07:00

Saps, m'agradaria saber altres coses tan estúpides de tú (com la teua risa, la teua veu, els teus olors, els teus moviments i gestos, la teua cara de sorpresa, la teua cara quan despertes, i quan et gites, els teus ulls mentres miren a l'infinit, les teues galtes quan es posen vermelles...) que aquestes coses tan ximples e insignificants que hem conten i que en realitat crec que es el que menys m'interessa.

2010-04-26T09:11:00.000-07:00

-Fa temps que no està per ací
-Estarà malalt
-Si clar, aleshores estic segura de que estaria ací
-Pot ser que tinga mal d'amors
-Haha, deu ser
-Tot el món que no té un amor a prop sofreix mal d'amors. M'agrada aquesta malaltia és especial...
-Explica't
-Resulta que tu tens mal d'amors quan el amor et desapareix. El mal d'amors és com la diabetes, quan el sucre està molt alt és roïn però si està baix encara és pitjor.
-Doncs, això deu ser...

2010-04-26T09:06:00.001-07:00

Abril, abril, abril... com quedarem tu i jo, Abril?

2010-04-24T16:12:00.000-07:00

Diran que el Márquez és un artista però jo es que es llegir el títol del llibre i ja comence a badallar

Jo no sabia res d'ell però vaig plorar

2010-04-24T16:07:00.000-07:00

- Estàs gran...

No, en realitat no estic tan gran com deuria estar, però abans jo en tenia uns sis anys i ara vaig a fer-ne disset. T'hauria de contestar qualsevol cosa, que tu també ho estàs però crec que ja només me'n recorde de tú per fotos velles i d'ell ni això, jo no sabia res d'ell i així i tot vaig plorar.

I va fer bum...

2010-04-22T11:55:00.000-07:00

Ara ja entenc perque cada vegada que em veies hem preguntaves si em caien bé aquelles...

...tenies raó

A sigut de la mateixa manera que les mares et diuen no baixes per ahí que et faràs mal, no baixes, no baixes, bum!, aleshores t'adones que tenia raó. Però fins que no veus sang en els teus genolls no t'ho creus

I can be you hero baby

2010-04-19T12:55:00.000-07:00

Il mio dulce amore

Saps el que realment es extrany,

el que crec que ja no t'estime

pero cuan et veig per carrer se m'accelera el pols.

2010-04-17T04:12:00.001-07:00

-I que li vas dir?
+Que l'estimava
-Joder! I que et contestà?
+El mateix

2010-04-16T11:37:00.001-07:00

Porque escucha cuando hablas pero no quiere entender

2010-04-16T09:13:00.000-07:00

+Creus amb els psicòlegs?
-Hi han coses que eixos no poden arreglar- li tirà un mal d'ull
+Els psicòlegs només t'escolten i tu necessites parlar
-Jo podria treballar d'això.
+Tens que parlar amb algú.
-I si no vull i si vull continuar així
+A ningú li agrada estàr així
-A mi si, es la meua vida
+Aleshores crec que la teua vida marxarà de casa com continues tractant-la així

2010-04-16T08:54:00.000-07:00

Ara necessite parlar amb tu més que mai encara que no reacciones igual, eres un bon substitut. Ser un substitut de la metadona es un poc depriment, però pensa que eres un substitut de la substitució. M'he cansat de la metadona. Bueno no m'he cansat però no t'ho puc dir perquè això sí es cosa meua.

Això es per ser una noia paranoia i que la teua paranoia només siga una paranoia més d'aquell munto d'elles on ninguna té sentit.

La noia paranoia

2010-04-14T10:56:00.003-07:00

Hi han vegades que et passes dies i dies pensant i quan pares dius necessite pensar un poc més

La noia paranoica

2010-04-14T07:40:00.000-07:00

Això ha sigut com qui no va a una cita on li ofereixen mig milió de dolars tan sols perquè no tenia ganes de canviar-se de roba.

Acuseu-me de lladrona però mireu quina frase més bonica he trobat en l'estat d'un del tuenti "Cada vegada que t'escolte apleguen invasions d'aire de l'Àrtic que recorren la meua espatla". Pot ser també la robada d'algú, pero es molt bonica.

La noia paranoica

Amb una guitarra i tres petons de ossets polars

2010-04-12T12:23:00.000-07:00

M'agradaria que sapigueres tocar la guitarra. Es molt sexy. I jo que sóc d'aquelles que es passa hores i hores mirant sense cansar-se i tu et quedes mirant i dius "que fas?" i jo et dic "mirar-te". I estic segura que desafinaries, que no sabries tocar-me aquelles cançons que tan boja em porten, que tu no series com el de PD.: t'estime, no crec que tu eres més dels que estan tota una vesprada pegant-li voltes i al final em diries que aquella guitarra no està ben afinà, aleshores jo em riuria (de tú està ben clar) i et diria demà li demanaré a algú que sapiga afinar-la.
La tornaries a guardar en aquella bosa tan sexy que tenen les guitarres, eixes que les veus i t'agafen ganes de pegar-li la volta al món. Sí, m'agradaria fer això alguna volta agafar la bossa de la guitarra i fugir d'açí cap a un destí inconcret, pot ser que pasarem per París, primer aniríem a Barcelona i em faràs una foto d'aquelles escultures del Gaudí, m'agrada el art d'aquell home mig boig, que extrany a mi agradar-me aquells que estàn bojos (m'agrada l'ironia, per si algú no s'havia assabentat). Després passariem pels Pirineus i furtariem els esquís a alguns guiris que no ens entengueren ni pipa. Segur que jo cauria damunt de tu mentres estiguera fent la payasa, ademés jo mai he controlat això dels esquis. Per últim arribarem a Paris i tocaràs la guitarra en les estacions de tren, i jo continuare siguent la noia enamorada que es passa el dia davant del jove guitarrista que toca per unes monedes. I quan ens cansem anirem... ¿on anirem?

M'agrada aquest text perque no se amb qui he pensat

millor dit he pensat en massa i jo vull massa poc

2010-04-09T04:47:00.000-07:00

ÉS UN TIO!!... i dels simples
el meu amor
el meu estimat
el meu desengany

2010-04-08T13:38:00.000-07:00

SESO SOLO SESO

Scusa ma ti chiamo amore- film

2010-04-06T12:53:00.001-07:00

I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.

Angels Gregori

2010-04-06T03:54:00.000-07:00

Today I break my promises
To stay out of the emptyness
Today let´s make our promises
For tomorrow

2010-04-02T11:16:00.001-07:00

I quan despertà s'adonà que estava tortuosament sola.

Diferent

2010-03-31T14:03:00.000-07:00

La vida està plena de missatges subliminals, missatges que et fan pensar, aniran per mi? voldran dir-m'ho a mi? Aquests missatges estan fet a milions, com les talles de les deportives fan milers de sabates de la talla 38 i resulta que cada peu es diferent cada portadora es diferent però ens agrada, ens agrada aquella deportiva talla 38 que hi porta tot el món, però que saps que a tu et fa un peu diferent als demés. Tots som iguals però som nosaltres els que volem ser diferents. Tot el món es maligne, si tu et poses a pensar com matar a algú no seria un treball gens complicat, saps com matar a algú sense que ho hagis fet abans, per moltes bondats que hagis fet saps assassinar a algú, però així i tot no vas a fer-ho, perquè vols ser diferent, perquè no vols ser aquella persona maligna de qui tots fugen.

Tu i jo som diferents, però a la vegada som del mateix patró. Tenim la mateixa forma pero amb diferent matèria segons Aristòtil. Encara que també tenim idees innates, culpem a Descartes. El home mai intenta traure la seua verdadera naturalesa, el home vol ser lliure, vol ser lliure fins i tot d'ell mateix.

2010-03-29T11:58:00.000-07:00

Humm... Tinc uns seguidors molt pervertits :-P

Y si dos persones resulten ser la mateixa

allà elles jo no vull saber res...

¿Per qué dos trencaclosques no poden ser en realitat un?

2010-03-29T07:35:00.000-07:00

No m'agrada el dia d'avui, no m'agraden les meues paranoies, ja no sóc l'amant bipolar ara sóc la noia de les mil i una paranoies, jaja m'agrada el nom un dia de aquests segur que substituïra a l'amant.
Plantege un problema, tu tens dos trencaclosques que aparentment es pareixen en algunes peces que s'assemblen però el pitjor de tot es que aquestes peces encaixen en els dos trencaclosques, no ho entenc no entenc com dos trencaclosques totalment diferents poden encaixar amb tanta perfecció. ¿Per qué dos trencaclosques no poden ser en realitat un? (Déu meu paresc una filòsofa!)
Però a part de les meues rayades mentals hui m'has donat llàstima, sí, a mi hem dona llàstima les persones que per a fer-se les interessants compren a la gent, per que tu les has comprades, primer et vas emborratxar fins que no et veies ni els peus i després anaves convidant a tot el món "fins al mòbil em va donar". Llàstima. Molta llàstima em dones.

2010-03-29T07:14:00.001-07:00

Acabe de trobar una frase molt bona de la meua profe de llatí i grec, copie textualment:

Somos lo que escribimos: nunca hagáis caso a un médico que os recete "haspirinas"...

Ho sento

2010-03-27T12:15:00.000-07:00

M. diu:
Ho sento

Ja jo també ho sento, ho sento molt a dins meu.

Only human, is it so sad?

2010-03-26T16:33:00.000-07:00

Quan estem tristos escoltem cançons tristes, ni tan sols fem l'esforç d'escoltar algo que ens anime. Tristesa. Hui es diferent, inclús mes dura, més difícil de portar... La veritat es que de vegades s'hem fa molt més difícil sentir el dolor dels altres que de mi mateixa. Quan experimente tristesa dins meua se fins a quin punt puc arribar, fins a quin moment pot tensar-se aquesta corda, però quan sent el dolor de les altres persones hem parteixco per dins. Es com si hem tallaren a trossos poc a poc saboretjant el moment, sense aquesta estupidesa del cloroform o cualsevol merdes d'aquestes que et porten a un sofriment més agradable. Aixo es de covarts, i a mi se'ls olvidaren escriuren en aquesta llista.

I el pitjor d'aquest dolor es quedar-se sentada en una caira sense poder fer res que callar. El callar a vegades es una merda, el callar de vegades es el pitjor que et pot passar. El no dir, però que collons fas? No t'adones del que fas? Sí, clar que s'adona però el poder es com beure aigua del mar, cada vegada vols més (anteriorment aquesta frase es substitueix poder per diners, però li quedava bé).

M'agradaria acabar escrivint un text tan irònic com tots els anteriors, m'agrada la ironia, la meua es fàcil, jo sóc simple encara que els filosofs hem confonguen per ser un ser compost. Soc simple, "only humman" diu la cançó Déu meu i tan humana que s'hem escapen les llàgrimes. Tan humana. Tan débil. Tan simple. Tan difícil. Sóc el típic problema que t'ix en l'examen de matematiques d'un dimecres a segona hora que es tan estúpidament fácil que no et pares a pensar la seua doble resposta, per que sóc eixe problema que es tan fàcil que no necesites ni calculadora per resoldrem i que al final només acaba resolguent-me aquell que s'ha deixat la pregunta en blanc. Aquell covard que no ha tingut el valor per a intentar resoldre'm, soc sis mes cero pero que poques vegades el resultat arriba a ser sis.

Este text es diferent, podria ser arrancat d'una fulla del meu diari pero resulta que les seues págines no són tan llargues per a fer una redacció tan penosa de la realitat.

Però es prou comú un que comence parlant de les cançons i acabe en matemàtiques. Serà per que les matemàtiques són exactes encara que jo no pense així, però això ja serà un altre dia.

2010-03-24T13:43:00.000-07:00

Com no he pogut saludar a la primavera en aquestos dies la salude hui, els arbres estan preciosos, començen a florir flors rosa.

Plof! Ara a florit alguna cosa que no es una flor i casi hem caic al terra.

Sort a tots els caramels de llima que aquesta setmana tinguen exàmens, jo deuria estar estudiant pero

C'est la vie

Dolor

2010-03-24T13:38:00.000-07:00

Dolor
Dolor de cap
Dolor d'angúnia
Dolor de stress
Dolor de tristesa
Dolor d'estudi
Dolor per no estudiar (més comú que l'anterior)
Dolor de pancha
Dolor de tindre dolor

I Alegria de que queden tan sols dos dies i un descanset...

2010-03-21T13:50:00.001-07:00

Les coses no són com deurien ser però així i tot són

Aquesta frase crec que es d'algú

però hui ma vingut al cap

301

2010-03-18T15:10:00.000-07:00

- Creus en les casualitats?

Li ho digué mentre tirava una pedra a l'aigua i m'esguitava a mi, feia un bon dia deixos que només trobes a la teua imaginació.

-Hi han moltes coses que son casualitats, es casualitat que hui vinguérem aquí en el dia que fa. El món està ple de casualitats
-Jo no crec en eixes, imatginat algo que mai et pogueres imaginar, un noi que fa una foto, no sé... Imagina't que un dia està en la platja i fas una foto a la gent que camina per allí, i a una noia de cabells curts i negres com el carbó. Anys després et cases i resulta que aquella simple noia de cabells negres es la que tens al costat amb algunes arrugues més, però tu t'has adonat 20 anys després.
-Això son moltes coïncidencies...
-La vida es un conjunt de coincidències, el que la fa molt més interessant, i gràcies a aquestes coincidències t'adones que aquest boig món de vegades et vol donar un colp de mà.

Em quede mirant-lo una estona, i resulta que ell no es el de cabell ros, sinó el idiota que em fa somriure. Ara la pregunta es, l'estimes? o es que no vols estimar-lo?

Oh! Mira que bonic si hasta ens hem embrutat les mans de sang

2010-03-17T15:56:00.000-07:00

Hi ha gent en 1er de batxiller que s'agafa història del món contemporani un llibre de unes 300 pàgines?, crec que si, no vull contar-ho, hem deprimiré, tan sols per estudiar les guerres mundials. Com pot algú tindre el plaer de voler estudiar les guerres mundials? Em repugna tot açò, odie estudiar guerres. Les guerres tan sols són per a cobrir els interesso dels més forts, es mentira, les guerres són per el plaer de veure morts de veure sang, ho he buscat en la wiki es diu Algolagnia, quin fàstic que dona tot açò. Jo en canvi de lo únic que m'he assabentat del tema es que van morir 8 milions de persones i que de les que van sobreviure 6 milions de invàlids, deformats, mutilats, ferits i només en la primera guerra mundial, el que en política es diria "daños colaterales".

Peró si no hem tingut prou després vindrà la segona guerra mundial, que total com tota la culpa la te Alemanya en que la tinguem calladeta hui en dia no fa falta res més, ja que està clar que nosaltres érem els pobres innocents i malferits ocells que només volien el be del món. Hi ha una frase aquí també que es molt bona hui estic inspirà en copiar frases "Dos no es barallen si un no vol" i en aquest món es continuen portant com en Roma on era fantàstic una bona guerra de mort entre gladiadors i el més fort dalt de tot com qui no vol la cosa però que es ferisquen els altres.

Zels

2010-03-15T10:53:00.000-07:00

Mireu que bonic si comparteixen suspensos i tot

Ho sento se que està mal aquest comentari pero es el que senc.

En aquesta entra estaria be que diguera sense comentaris.

2010-03-11T11:03:00.000-08:00

M'han dit que en el joc aquest de dir la primera cosa que et ve al cap segons la paraula que digues tens un estat d'ànim o un altre. Si jo et dic Perdona que em contestaries?

Accepte proposicions

2010-03-04T09:52:00.000-08:00

M'agrada com a quedat aquesta foto, no l'he feta jo si tinc que confesar-ho ha sigut la pròpia càmera la que l'ha feta ha vegades en tant que m'enfade en ella fa coses interesants.

A mi es que crec que m'ha arribat la primavera, m'agrada la primavera.

2010-03-04T09:44:00.000-08:00

Ja sabia jo que eixa pel·lícula l'havia feta algú que no estiguera molt be del cap....

Big fish

"Vull fer amb tú lo que la primavera fa amb els cirerers"

2010-03-03T13:27:00.000-08:00

"Vull fer amb tú lo que la primavera fa amb els cirerers"

Aquesta ha sigut una frase que no me llevat del cap. Vint minuts en el corredor he estat per escriure aquesta frase en folis i penjar-los per la pared. Al final m'he adonat que des d'on jo estava podia veure't i escoltar-te sense que t'adonares.

2010-03-03T12:30:00.001-08:00

Vaig a canviar tot açó

Començar desde zero de nou encara que tots els records estiguen presents

Vull un lloc bipolar

Big Fish

2010-02-27T15:24:00.000-08:00

"Dicen que cuando conoces al amor de tu vida, el tiempo se para...

Y es verdad.

Lo que no dicen es que cuando vuelve a ponerse en marcha,

se mueve aún más rápidamente,

para recuperar el tiempo perdido."

Big Fish

Creo que película más absurda no he visto en mi vida, pero sé que a menudo que transcurrían las escenas era de las mejores películas que había visto. Creo que su frase final también influyó mucho en mi manera de ver la película, en ver que aquel hombre cambiaba todo aquello para hacer una vida fantástica una vida que valiera la pena contar. Una mezcla entre ficción y realidad que te enseñara la moraleja de la historia "Un hombre cuenta sus historias tantas veces que al final él mismo se convierte en esas historias. Siguen viviendo cuando él ya no está. De esta forma, el hombre se hace inmortal." creo en esta frase, creo que las cosas se escriben para dejar marca, como un recuerdo de algo que no quieres que se borre. Como un tatuaje que quieres que te diga algo, que cuando lo veas digas lo hice y lo puedo volver ha hacer. Pero en las historias fantásticas todo se difumina la realidad se confunde y uno sólo elige el camino que más le gusta, por eso existe la locura. Así que yo escribo para que parte de mi se quede inmortal.

Odio la filosofía

2010-02-19T08:54:00.000-08:00

Odio la filosofía

y por supuesto odio a Kant.

(Aquí me falta la mirada asesina)

Ahora decidme que la filosofía es bonita... ¬¬ jajaja

No plagies, o al menos se disimulado

2010-02-13T07:46:00.000-08:00

Hay personas que le gusta eso de copiar, copiar pegar, copiar pegar. Fuente? Que más da la fuente, pongo que lo he hecho yo y de maravilla. Bueno ahora le corto un poco el final para que no se note nada, pero es que me gustó el titulo, pues el mismo! que importa! Para que pasarme todo el día pensando en tener algo bonito para escribir si puedo buscar algún sitio que lo tenga.

Siempre pensé eso de que te copien las entradas está mal, pero con mi forma de escribir y con mi gracia seguro que ese problema no lo tengo yo. Pero claro hay personas en el mundo que no se donde tendrán el gusto pero hay a quien le pega por copiarme mi entrada.

Esto ha pasado una tarde en que Yo (que creo que sigo siendo yo misma, a no ser que sea un plagio) estaba buscando amantes bipolares, porque conozco muchas amantes pero no bipolares. Busco estas palabras para saber que mi nombre no es un plagio (vaya a ser: que yo lo plagié). Sigo siendo la única amante bipolar hasta donde llegan mis oídos. Pero alguien que no sabia que hacer cogió mi entrada y la copió hasta la última línea, que está no la copió porque estoy segura de que anoche no soñó con él. Copio la foto, bien pegadita en la misma posición, con el mismo título. Al menos la foto se dignó a subirla otra vez de blogger, eso si le cambió el nombre para que no la encuentres en deviantART. Aquí están las dos entradas, ya podéis buscar las siete diferencias:

http://sonandoporlasnubes.blogspot.com/2009/11/la-amante-bipolar.html <----- MI entrada

http://siempreenalgunaparte.blogspot.com/2009/12/la-amante-bipolar.html

COPIAR TAMBIÉN ES ROBAR.

Esto me hace ponerme muy cabreada. Y yo también copio muchas cosas pero ya me enseñaron a que cada vez que copio doy la fuente y pongo el link de mi entrada en la página que copié.

2010-02-13T05:37:00.000-08:00

(...)

- Y para que me sirve a mi saber porque las cosas caen, si caen ya están en el suelo. Qué más me da!
- Para saber después como tienes que levantarte.

AECC

2010-02-06T12:32:00.000-08:00

Este anuncio es de los que ves en el televisor y tus ojos se empañan

Cosas que nunca te dije

2010-01-10T12:46:00.000-08:00

Cuando somos felices no nos damos cuenta eso es injusto deberíamos vivir la felicidad intensamente y tendríamos que poderla guardar para que en los momentos en los que nos hace falta podríamos coger un poco del mismo modo que guardamos cereales en la dispensa o recambios de papel higiénico por si se acaban (...) ¿Usted sabe que es el amor?

Cosas que nunca te dije

Diciembre

2009-12-11T15:45:00.000-08:00

Y creo que esta foto no debería ser diciembre.

Oh! Claro seguro que el mundo esta bien sí sí, yo siempre he llevado manga corta en diciembre

Que se pare el mundo que me quiero bajar

Paris

2009-11-20T14:31:00.000-08:00

Me pregunté qué habría hecho si Romeo la hubiera dejado, no a causa del destierro, sino por desinterés. ¿Qué habría ocurrido si Rosalinda le hubiera dado un día de tiempo y él hubiera cambiado de opinión? ¿Y qué hubiera pasado si, en vez de casarse con Julieta, simplemente hubiese desaparecido?

(...) ¿Qué sucedería si Paris hubiera sido amigo de Julieta? ¿Su mejor amigo? ¿Qué habría ocurrido si él fuera la única persona en la que pudiera confiar la devastación causada por Romeo, la única persona que realmente la comprendiera y la hiciera sentirse otra vez medio humana? ¿Y si él era paciente y amable? ¿Y si cuidaba de ella? ¿Qué sucedería si Julieta supiera que no podría sobrevivir sin él? ¿Qué pasaría si él realmente la amara y deseara que ella fuera feliz?

¿Y si ella quisiera a Paris? No como a Romeo, por descontado, ya que no había nada similar, pero sí lo bastante para que ella deseara que él también fuera feliz.

(...)Romeo no hubiera cambiado de idea. Ésa es la razón por la cual la gente todavía recuerda su nombre, siempre emparejado con el de ella: Romeo y Julieta. Y ése también es el motivo de que se la considere una buena historia. «Julieta se conforma con Paris» nunca habría sido un éxito.

T'estimo

2009-09-11T03:19:00.000-07:00

Hoy me permito poner un poema de mi escritor catalán favorito, lo encontré en su página web, donde el autor cada mes añade un pequeño relato. Nunca había leído ningún poema de él y, por supuesto, me encantó. Me encantan sus libros, y espero que antes de empezar el curso y que todo empiece de nuevo poderme leer dos de sus libros (Campos de fresas y Noche de viernes), lo más probable que sean en catalán ya que este verano lo he dejado un poco de lado.

Podéis traducirlo aquí

T’estimo

T´estimo
T´estimo, petita i dolça
T´estimo, cor de roure despullat
T´estimo, per tot el que ets
T´estimo, pero el que m´has donat
T´estimo, per que soc teu
T´estimo, per que et sento meva
T´estimo, per la teva veu
T´estimo, cuan em dius que m´estimas
T´estimo, amb les mans plenas
T´estimo, per la vida que sents
T´estimo, per el somnis que em cerquen
T´estimo, per cada segón de tendresa
T´estimo, ángel del meu cel
T´estimo, carregat de paraules encesas
T´estimo, per una vida sencera
T´estimo, per totes les emocions
T´estimo, joia de la meva pau
T´estimo, esclat de la meva guerra
T´estimo, cridant de sensacions
T´estimo, per totes les caricies
T´estimo, per tots els teus petons
T´estimo, ulls de ametlla plens de sucre
T´estimo, mans de plomas delicadas
T´estimo, llavis de seda bermella
T´estimo, estel de la meva nit
T´estimo, llum del meu día
T´ estimo
¿Que mes et puc dir?
¿Que mes que no sapigues?
¿Que mes que no hagis vist ja en mi?
Que t´estimo
I t´estimo, i t´estimo, i t´estimo
T´estimo, per tot i mes
T´estimo, nomes aixo
T´estimo, t´estimo, t´estimo
No es masa, pero per a mi ho es tot
El que tinc
El que et puc donar
Si en tinguesis prou...
T´estimo