No s'estava quieta en ningún lloc i en qualsevol moment esperava caure al terra de nou. Aquella porta es va obrir deixant entrar un raig de llum, darrere, una sombra l'acompanyava tancant la porta. Clara la mira amb ulls cristal·lins, feia temps que no es trobava igual, feia temps que no sentia que es corrompia per dins.
- En el meu somni no em moria d'aquesta manera!
Clara xillava amb totes les seues forces com si d'aquella manera el mal que portava al seu dintre poguera desaparèixer. Recordava nítidament el somni de la nit anterior quan va baixar les escales i li va dir que ella l'havia estimat però que a ella no l'estimaven, que a ella mai l'havien estimat. Recorda que després va tornar a pujar les escales sentit que d'un moment a altre anava a trencar-se en trossos i començar a plorar, però no ho va fer. Això és el que més odiava, que en aquell moment no es va morir i ara no trobava les parts d'ella mateixa que havia perdut.
Sentia aquella sensació que havia perdut de fa mesos de voler amagar-se davall de qualsevol objecte per poder-la fer desaparèixer.
Avui Clara volia desaparèixer, plorar i deixar de morir.
