La vida, una successió d'abandonaments

Clara odiava a totes les persones que havia estimat. Les odiava. Clara es trencava un poc més per dins quan estimava a una persona, perque ella quan estimava podria donar-ho tot i ho donava. Tot l'amor que posseia dins d'ella ho donava a aquella personeta que tenia al davant i ella creia que mai l'abandonaria, que es quedaria al seu costat per sempre. Esperava que el dia en que ella es quedara a troços aquelles persones que ella havia estat estimant durant tant de temps li donaren un poc d'estima de la que ella havia donat.

Les coses no eren mai com Clara esperava, quan recibien tot el seu amor se n'anaven, l'abandonaven i mai li tornaven el que ella els havia donat. Cada vegada que algú l'abandonava es quedava més buida, tant que de vegades parlava i feia eco al seu dintre. Per això les odiava, perquè venien com a personetes dolçes en busca d'un poc d'estima i després desapareixien casi casi sense despedir-se d'ella. Cada vegada era el mateix, ella creia que no que algún dia trobaria algú que no fossi així però aquell dia mai arribava i ella acabà odiant a totes aquelles persones. En realitat no les odiava per abandonar-la (la vida es una successió d'abandonaments) el que li feia mal es que l'hagueren fet estimar d'aquella manera tan descomunal i que després quan ella es convertia amb trocets diminuts ningú l'ajudés a replegar-se.
Recorde que un dia va estimar tant a una persona que aquell simple fet li feia mal.