La pluja feia gust a cotó de sucre dels que venen en les fires

Donava goig que la plutja et pillara en casa de Cendres. Aleshores la pluja deixava de ser sols plutja. Aquella aigua que et caia als muscles ja no era insípida sino que podria jurar que feia gust a cotó de sucre, d'aquells que venen en les tendes que hi han en les fires tan colorits. Jo sabia que alló deuria de pasar per la Cendres, totes aquelles coses les tenia que provocar ella amb el seu riure i les seues histories de sentit. Allà dalt de sa casa vaig sentir un rebombori que deuria de ser ella pels crits d'alegria que donava. Mentre caminava cap a la porta vaig tancar els ulls i vaig començar imaginar els seus cabells movent-se per tota casa deixant pels racons els seu olor a flors silvestres. La mare de Cendres no va tardar gens en obrir aquella enorme porta i mostrar-me aquell escenari que va fer que el meu cor s'encollira al veure. Tot estava igual però per a mi no, per a mi tot havia mort en aquell moment en que a la meua retina es va quedar en l'imatge de Cendres agafada per la cintura d'un noi un pam més alt que ella amb els ulls blaus i cabells rossos. El pijor de tot era suportar la mirada de felicitat que es dibuixava en els ulls de Cendres.