Clara eixí de sa casa aquella tarda freda d'un dia qualsevol d'hivern. No era un bon dia, era un d'aquells dies que tot el món li molestava. No serien poc més de les cinc quan veia enlluernar-se el seu mòbil desde l'escriptori mentre ella acabava de fer un projecte damunt del llit, aquell sempre fou el seu lloc predilecte. En el fons sempre esperava que fora ell, tots ho esperem. Passa el temps els arbres perden les fulles un any més i als nostres records tot continua igual aquells que volem oblidar continuen nítids com el primer dia i uns maleïts apunts d'alguna asignatura de filologia són imposibles de recordar. I aleshores penses quin cabró crearia la nostra ment per a ser tan estúpida. Com ja t'imagines no podia ser ell, ja fa anys que ningú en sap d'ell i es una sort per a Clara encara que això la mate per dins algunes nits.
Recorde que ja no l'estimava, ja feia temps que aquell sentiment havia desaparegut i de vegades pense que si havia desaparegut per complet que ja no estimava res. Que ni tan sols s'estimava ella