No es va atrevir a dir-li el seu nom, tan sols li va dir que era una de tantes paranoies. Una paranoica de la vida, va aclarir. Ell es va extranyar alçant una cella, pero ja era massa tard per a no seguir el seu joc perque en aquell moment ell li va dir que era un elf, d'aquells que vivien entre els boscos. Casi explote a riure quan em vaig adonar que ser una paranoia era molt més ridícul que ser un elf. Vam seguir amb les nostres histories i jo li parlava de Sibéria amb la mateixa intensitat que ell em parlava de tots els aromes de les flors i demés plantes que habitaven al seu entorn.

No havia conegut mai a ningú com ell, algú que entenia les meues histories i alhora em contara les seues fantasies. Promet que allò que deia no s'ho inventava, ho vaig saber en el moment en que vaig tastar els seus llavis dorats que feien gust a maduixa amb mores.