En realitat únic que volia era tenir 4 monedes en la butxaca: dos per a permitir-se viure i altres dos per a viatjar. Volia passar per el pont de Brooklin, posar el seu rellotge favorit a l'hora que marcava el Big Ben, pujar la Torre Eiffel i descobrir noves coses. Això era el que esperava en la vida, descobrir-la, xafar-la, viure-la. Tot açò ja s'ho coneixia, no era un repte creuar els carrers fins arribar on havies quedat. Volia veure gent diferent, menjar que no li agradara i el calor o fred que li transmitiren els diferents carrers. Havia viscut suficient per saber que si et quedes quiet molt de temps et converteixes en una roca i les roques no senten, no riuen, no ploren i sobretot viuen. Si a Amelie li hagueren preguntat on viviries? diria que a ninguna part perque volia estar en totes parts. El mateix li donava dormir en un banc que tirada en alguna platja o en alguna cabanya que alguns pobres i bondadosos africans li deixaren compartir.
Amelie no era una xica roca, a ella li agradava tot allo que podia sortir mal perque lo roin de arriesgar es sentir com la pluja et xopara els ossos i no tens res per a cubrir-los.
Ara estava allí en una maleïda classe de castellà parlant d'una fotuda sintaxis amb els seus complements però a ella això li importava una merda i ho recalcava amb un sonor badall que va fer que la senyoreta Agnés la tirara de classe.
Ella volia viure i sentir; la sintaxis era per a aquells emmarranats en analitzar-ho tot sense temps a deixar-se portar per la vida.
0 caramels de llima:
Publica un comentari