En realitat ningun dels dos sabia quin joc deixar de jugar

Li agradava que la miresin, insolentment persupost. No sempre, sino quan ella volia que la miresin quan ella desitgés que la miresin. Era molt fàcil saber això, els seus cabells ballaven al costat d'una música que sonava dins del seu cap i quan et mirava somria, com una nena dolça pero amb ganes que la miresin com una adulta. La posava moltíssim allò que algú controlés els seus pasos els seus moviments, els seus gestos, que pogués gaudir durant un parell de segons d'unes noves pupiles fent-la nua.

Clara li rigué mentres el mirava, fent-lo sentir tan intimidat com de vegades ell conseguia que es sentís ella. Encara recordava l'altre dia quan el tenia a menys d'un pam de la seua cara, al pareixer li agradava això de intimidar a les noies. Jugaven als dards a veure qui dels dos s'arrimava més al centre, en realitat igual li donava el que estiguessin fent. Tan sols volia riures un poc, burlar-se sentir-se l'ofesa. Clara s'hi possà de morros per a que ell li fes cas. Ell somrigué i alçà els muscles, s'arrimà a ella i intentà fer quelcom que en un últim moment s'arrepentí i no ho feu. Els dards de Clara s'arrimaren més als del noi i ella feu uns petits bots d'alegria com una noia petita que aconsegueix fer punteria al centre de la diana, ella ni tan sols s'acostà. Ell xisclà la llengua i mostrà un gest d'indiferència, com si s'hagués deixat guanyar. No tardaren molt en acabar aquell joc, on ningun dels dos sabia exactament quin dels dos jocs tenien que deixar.

No era una casualitat que estigués jugant allí sobretot d'aquella manera.