Portava els cabells tallats. Estava acostumat a veure la seua llarga cabellera plena de colors, no colors de tints això no anava amb el seu estil sinó colors vius, naturals, sensibles, extravagants, passionals com ella és clar... Aquells llargs cabells que es balancejaven al seu ritme quan caminava van desaparèixer convertint-se en uns cabells que mesuraven poc més de deu centímetres. Em dirigia a casa de Cendres quan la vaig veure fent-me senyals per a que anara junt ella.
- Acompanya'm, acompanya'm-digué alhora que m'espentava d'una mànega.
Raquel sempre fou així, imprevisible, sorprenent, sense temps per a dirigir-te un bon dia. Feia mesos que no en sabia d'ella pensava que se'n havia anat a estudiar Belles Arts a alguna universitat, però Raquel era un esperit lliure on a la més mínima que es sentia empresonada arrencava a correr lluny d'allí. Em portà a sa casa, amb les seues parets pintades de tots els colors que et puguis imaginar, era una artista això ningú ho podia negar. En el saló abundaven els colors càlids però no hi podia veure una homogeneïtat entre ells cadascú d'un estil amb un pinzell diferent amb uns sentiments diferents. El que més m'agradava era la seua habitació una paret era de colors roses obscurs, cantons clars dibuixos intencionats amb un contrast de claredat o foscor, l'altra verda amb un monstre d'aquells que no hi feien gens de por en el centre i finalment destacava aquell blau en el sostre, aquell blau que la portava a imaginar uns quadres que et feien somiar. Raquel em mira amb els seus ulls marrons plens de vida i un poc cansats en realitat, uns ulls que sabia quins eren els seus problemes i si miraves bé també podies trobar solucions. Mai li agrada que li diguera que era una artista però aquells ulls demanaven que algú apostés per ella sense preguntar qué li ocurria.
0 caramels de llima:
Publica un comentari