Amelie era d'aquelles que tenien por a les altures però així i tot, volava.

El dia en que la conegué va caure del terrat. Allí estava Amelie amb els seus cabells clars i llisos de peu mirant el sól. El cor s'em va encollir al veure-la però crec que menys que a la noia que hi estava baix d'ella. Volia volar ho reflectien els seus ulls verds plens d'emoció i, així i tot, de terror. Amelie era d'aquelles que tenien por a les altures però així i tot, volava.

La noia no va tindre temps a xillar de nou que baixara d'allí d'alt. Amelie ja havia aterrat en l'herba que hi van parar el colp, la qual cosa feu que no es trencara ningún os al caure d'aquelles altures. Una llàgrima de sang li queia pel genoll amb aquella fredor que portava la substància rogenca, a la galta una cremada estava dibuixava pel fregament amb les brosses.

"No hi pasa res, Calíope" deia mentre feia un somriure, Cali li apartava els seus cabells de ña cara i examinava el seu cos esperant trobar-se alguna cosa que necesitara cures majors. Caliope entrà a casa a per l'aigua oxigenada, posà uns quantes gotes en la seua cara unes bombolles blanques començaren a eixir com la pelussa que li apareixen a les freses quan les deixes uns quants dies fora del refrigerador. Darrere de tots aquells colps amagava un rostre encantador amb una pell poc tostada que amb conjunt de tota la seua cara la feia ser un ésser extraordinari que qualsevol s'hagués pogut enamorar d'ella, però Amelie no era d'aquelles noies.

S'alçà d'un bot espolsant-se la brutícia dels vaquers i marxà cap a sa casa. Amelie era una noia valenta que no li interesaven les coses del amor, Amelie era insuperable però intentant millorar tots els dies.