I quan la veies així tan débil, tan menuda, tan i tan inocent se t'encollia el cor

Aquell dijous vaig anar a casa Cendres per a donar-li la feina de matemàtiques i ja que hi estava allí la podria ajudar a fer-ho perque ella sempre fou molt bajoca per a aquestes coses. No era la primera vegada que anava a sa casa, era molt divertit anar-hi. Sempre obria la porta la seua mare, Judith, i una oloreta a galetes acabades de fer eixia de la cuina aleshores no hi havia lloc més agradós que s'ha casa. Judith tenia un somriure molt gran i dolç el mateix que tenen totes les mares que fan galetes, amb els mateixos cabells que Cendres pero més llargs i pel temps més vells. Aquesta vegada Cendres s'hi va constipar, tenia uns ulls plorosos que encollien el cor a tot aquell que la coneguera i contrastant la seua blanca pell es veia un nas roig. Desde el llit em va somriure, estava trista, sa mare no la deixava que els seus pardalets estigueren amb ella fins que no es trobara millor. Cendres tenia asma, i aquesta empitjorava amb aquest temps i amb els refredats, i les plomes de piuletes no milloraven tampoc aquesta situació.

Li vaig agafar la mà i l'alçà del llit, vaig agafar sa bufanda del llit i li la posà, després amb la meua jaqueta vaig fer el mateix. Cendres em mirà estranyat i la vaig acompanyar vins a la finestra. Allí estaven ells, esperant tornar-la a veure. Vam estar uns pocs minuts fins que el vent que xiulava feu tossir a Cendres.

La vaig tindre que posar al llit i mullar-la amb aigua calenta que tenia al costat del seu llit. Aleshores m'hi vaig adonar que la salut de Cendres s'esgotava més ràpid que la dels demés