Tenia el cap ple de pardals

Sempre tenia el cap ple de pardals. Jo li remugava, es clar, aquella noia no feia res més que parar a jugar amb els seus ocellets. I mira que eren bonics i feien goig mirar-los però hi havia també coses a fer i l'ultim que devia fer era entretindres amb aquells ocellets. Quan estavem en classe jo mirava el seu trist rostre perque allí no els deixaven entrar, sempre es tenien que quedar a aquell arbre tan gran que hi havia al costat i no piulotejaven fins que no veien a Cendres ixir de les classes. Jo també l'esperava inclús més que aquells amics seus, però a Cendres poc li importava el que jo pensava. Ella sempre portava un somriure en la seua pàlida pell per als seus ocells i aquells es endinsaven pel seu cabell negre ple de tirabuixons per on divertir-se com si fora un parc d'atraccions. Cuantes vegades hagué desitjat ser un d'ells i tocar-li els seus cabells i poder llevar-li poc a poc el jersei per besar-li els seus petits muscles i que al sentir com les meues mans intentaren llevar-li aquells vaquers estrets la seua cara es pintara de vermella i aleshores sentir els seus llavis inocents i plens de tendresa tocaren les meues galtes respirant tan sols l'alé de l'altre. I de lluny la sentia xiular i contarli histories a Piuletes que era a qui més volia en el món.