Ell la portava en brasos fins al llit. Allí estava ella tan poca cosa. Li agafaven tremolons al veure-la cuasi sense vida, quan ella sempre fou la seua llumeneta, aquella que et fa somriure ella era la llumeneta que dibuixa els contorns de dos cosos deixant pas a l'imaginació. Clara es trencava i ell sentia que no podia fer res. Clara sempre era la que cuidava d'ell la que es clavava en el llit abraçant-lo sense dir-ne res fins que ell comensava a contar-li els problemes, li donava petonets al coll i mai deixà que una llàgrima caiguera en el sòl, aquelles nits ell li tocava a la Raquel diguent-li que anava a casa Marc a veure un partit. Tots dos sabien que era mentida.
Aquella nit la Clara va arribar al café on havien quedat, no el va mirar, ni tan sols li va dirigir la paraula. Ell no hi deia res, pensava que s'havia enfadat pero finalment li alçà el mentó i l'abrasa. Deixa'm li va dir ella. I la portà a casa.
La deixà allí en el llit, ja no li importava si la veia plorar per la seua culpa ja no li importava xillar-li dir-li que la deixara en pau que no acudira cuan la cridara que ho borrara tot el seu número, la seua cara, el seu cos que ho borrara tot de la seua ment que la deixara en pau. Que ja no vivia, i era veritat ja no vivia ja no era persona. Aquella Clara que havia conegut, ell tenia rao ja no era aquella abans reia sense voler ara ja ho fa per obligació i amb molt d'esforsos.
