Dimecres a les huit

Va acabar el que quedava dins la copa i la va fer estrellar en la pared d'aquell pis, aleshores entrà ell, si hagué entrat un segon més tard ara estarien intentant llevar-li trossos de vindre incrustrats en el cervell. Sabia que havia anat a veure-la ho feia tots els dijous, acabava la feina i anava a veure aquella noia que sempre li feia posar bones cares. Ell alçà una cella intentant entendre qué li pasava. Tots dos sabien que encara que el va obligar a borrar-la de la seva vida no ho havia fet, crec que ni tan sols ho va intentar. Ell l'estimava, no com volia a Raquel que tot just acabava d'intentar tirar-li la copa al cap pero estimava a la seua nena. En realitat les dos es pareixien Clara sempre fou més innocent, més xiqueta, més sorprenent i li agradava dormir-se entre el perfum a caramel dels seus cabells. Clara també sabia que la Raquel l'esperava a l'arribada de casa, sabia que ella tan sols era un joc divertit en que hi havien vegades en que només ria un.

Aquella nit Clara s'hi va posar a plorar l'estimava, i volia que l'estimessin, que cosa més complicada si continuem parlant d'ell! Clara se li va abrasar com la caputxeta que abrasa al seu llop, li demanà que deixara de estimar-la que deixaren d'intentar-ho de donar-se esperances. Li demanà que anaren a beure güisqui els dimecres a les huit.

Ell abrasa a Raquel i li diu que l'estima, i no menteix. Guarda la botella de vi al calaix on ho claven tot. Li fa un petó llarg als llavis que borren les rojors dels seus ulls. Ara torne li diu al cau de l'orella. Entra en la seua habitació  es lleva el cinturó i després els pantalons, recorda com ho ha fet ella fa tan sols unes hores. Obri el móvil. Nou missatge. Escriu. D'acord.