Escriure per...

Hi ha molta gent que es pregunta per qué fa el qué fa, jo no ho faig actue amb retràs, mai a temps, mai a l'hora... Sempre massa tard per reaccionar. Si ara mateix hem preguntares per qué escric no et diria res, hem quedaria pensant com sempre però aquesta vegada ho sé. Escric perque així mate a la part de mi que més mal em fa així i que el escriure es l'arma més autodestructiva que tinc és ademés la més débil, la que més prompte desapareix i torna a vindre a la meua ment. Escriure es el més senzill que u mateix pot fer, a tots els nens petits els ensenyen a escriure el seu nom a ensenyarse les lletres del alfabet per a escriure estúpides redaccions que ningun professor boig llegirà mai buscant més enllà.

Moltes d'aquestes personetes escriuen socors entre línies torçudes i mal endreçades però poc a poc veuen que aquesta no es la millor solució que li posen un cinc justet per les males conexions entre oració i oració, que li han llevat quatre punts per culpa d'uns accents que ni tan sols sabia que existiren i que abans de m s'escriu p o b. Aquestes coses són les que van fer que ho deixaren de intentar, versos fugits cap a uns mons tràgics i sense esperança.

Però si continuem parlant de mi et podria dir que escric per dir coses sense sentit i després buscar-li'n hi ha qui està pensant quantes vegades haurà estat aquest pegant-li voltes per ha arribar a aquesta frase però resulta que la dita per dir algo per dir alguna cosa que el faça pensar, com un simple exercici de matemàtiques fet per tu i et dona infinit partit per tres.

Escric per escriure, per xillar d'una altra manera que no siguen crits, per saber fins on puc arribar fins a quin plaer o quina ràbia puc traure més a la llum. Volar a tres cents kilómetres per hora per a quedar-me davant del mateix ordinador pensant que puc arribar als quatre cents kilómetres per hora. Volar i no parar, correr i estar-se quiets. Escriure amb llapissos sense punta. Ballar amb la lluna. Riure... per no plorar, o escriure que també li queda bé.